Les veus del Pamano: la novel·la i la minisèrie de TV3

Avui pretenc comparar el nus i el desenllaç a Les veus del Pamano: l’obra narrativa de Jaume Cabré amb l’adaptació cinematogràfica ¾Genette en diria una transformació seriosa. La novel·la de Jaume Cabré va ser publicada l’any 2004 i ha obtingut la difusió i el reconeixement més ampli de tota la seva trajectòria; en canvi, la minisèrie es va emetre a TV3 el 16 i 17 de novembre de 2009 i va ser dirigida per Lluís Maria Güell. 

Primer cal esmentar que en el telefilm, el relat de la història comença el 1994, quan la Tina troba els quaderns dedicats a la seva filla que contenen la vida de l’Oriol. D’aquesta manera, ens traslladam a través d’un flashback a la zona de la Vall d’Àssua, el poble fictici de Torena. La diferència clau del plantejament rau en què l’espectador viatja a aquest passat situat en el context del 1943 sense entendre què hi fa la Tina a l’escola: fa fotos i poca cosa més. Cal que l’espectador esperi la segona part de la minisèrie per entendre el motiu de la seva presència en aquell poble lleidatà: recuperar material escolar de cara a una exposició que s’està preparant a Sort sobre l’evolució de les escoles. A la novel·la, en canvi, el lector sap des del primer moment per què la Tina és a l’escola:

Com era d’esperar, la directora de l’escola de Sort va encomanar a la Tina Bros que pugés a Torena i fiqués el nas oficial entre les pertinences de l’edifici de l’escola antiga perquè estaven imaginant una exposició sobre l’evolució del material escolar i segur que en aquell petit edifici hi podien fer troballes. Material carca i coses així. Com que estava fent el llibre, la van convertir en la investigadora oficial de l’escola. (Cabré 2010: 21)

Però també en el desenllaç podem trobar-hi una diferència. Recordem que la Tina intenta recuperar la memòria de l’Oriol, qui ha estat víctima de la tergiversació de la història; però no aconsegueix els seus objectius, a diferència del telefilm. A la novel·la, la Tina mor a causa d’un accident de cotxe quan anava a fer-se les sessions de quimioteràpia. Però no només això, sinó que en el capítol introductori de la novel·la un intrús entra a casa de la Tina i introdueix un disquet a l’ordinador, que conté un virus. A més a més, l’intrús troba també el diari original de l’Oriol Fontelles i se l’emporta.

Això significa que la memòria històrica tan laboriosament reconstruïda per la Tina quedarà esborrada per sempre més perquè encara hi ha persones i interessos que així ho volen. A la pel·lícula, en canvi, no només aquesta escena queda totalment eliminada, sinó que és substituïda per una de ben diferent, que en canvia el desenllaç. En aquest cas, la Tina, just abans de marxar del poble, entra al cementeri de Torena amb dos rams de flors: un dedicat a l’Oriol i l’altre al Joan Esplandiu, el Ventureta. És un gest d’esperança, en el sentit que se sabrà tota la veritat perquè sortirà a la llum. En canvi, el lector de la novel·la es desespera quan se n’adona que l’intrús se’n va amb els documents i els arxius de la Tina, perquè significa que els vencedors continuaran imposant la seva voluntat, mitjançant el silenci i l’oblit i que la Tina Bros no ha aconseguit mostrar la vertadera memòria de l’Oriol Fontelles. En canvi, la visió de l’espectador del film és totalment contrària ja que li dóna un final feliç: tothom sabrà la realitat i, per tant, la memòria històrica serà recuperada.

Per tant, què en trobau de les adaptacions? Han de ser literals o lliures? Esper contribuir a aquesta reflexió! 

Bartomeu Ferrando

Bartomeu Ferrando (València, 1951) és performer i poeta visual, conceptual i fonètic ¾artista, en resum. Tot i que en realitat ha estudiat música i filologia hispànica, és professor de performance i d’art intermèdia a la Facultat de València. Com a performer, participa a festivals celebrats arreu d’Europa, Canadà, Mèxic, Japó, Corea i Xile, on també ha exposat la seva poesia visual. És el fundador de la revista Texto poético i ha publicat llibres teòrics, com ara Hacia poesía del hacer i La mirada móvil. A més a més, forma part dels grups Flatus Vocis Trío, Taller de Música Mundana i Rojo. Vegeu la seva pàgina web, clicant aquí.

Però, atesa la seva llarga trajectòria, avui m’interessa parlar breument sobre la seva poesia fonètica ¾si voleu llegir un comentari sobre la seva performance 335 pellizcos sonoros por debajo de la íes con raspaduras de la a, clicau aquí. En realitat, la poesia fonètica i la performance són pràctiques molt pròxim, lògicament la principal diferència és que en la poesia sonora la veu és l’única eina que basteix l’acció poètica. Destaquen, sobretot, els CDs ¡Rojo!, 3ViTrePair n. 2 i Flatus Vocis Trio, escoltau-los aquí. En aquests casos, la poesia esdevé un cant, la qual cosa suposa, si ho pensam bé, el retorn als orígens de la poesia. Ferrando juga amb els silencis, els fonemes, els ritmes, les repeticions i, en definitiva, amb les paraules.

Després de l’experiència viscuada al Secondo incontro internazionale di poesia a Florència durant el setembre del 1990, Ferrando fa la següent reflexió:

«Les paraules reboten i foraden l’espai. Deshabiten la pàgina i obrin el seu cos feliç. Les paraules construeixen nius i s’arrauleixen a l’interior de la veu. Les paraules, vacunades en cinc idiomes, s’allargassen, s’estiren i foraden el temps. Mastegades per la veu, caminen sobre les cordes vocals amb la finalitat d’apedregar el cervell. Les paraules dansen i confeccionen un brodat sonor en l’aire. Encreuaments, brots, ramificacions, cicatrius. Les paraules es desfan i es cusen entre si. Corren a gran velocitat amb la intenció de no romandre massa temps al mateix lloc. La veu cruix i es fragmenta. Paraules que fan voltes sobre si mateixes. La veu s’esgarra i es fereix sense arrelar. Els sons cremen. Paraules al galop, esquarterades i desenfocades. Hipnosi de veus fermentades. Sembra de sons. D’aquesta manera oig, escolte i veig el festival internacional A Piú Voci.»

A parer meu, l’art de Ferrando ens permet descobrir una multiplicitat de llenguatges artístics, tots ells amb una funció poètica. Experimentació i creativitat són la síntesi de la seva obra: un món d’investigacions, d’imaginació, d’aventures poètiques i d’accions  que signifiquen una manera ben especial d’articular el fet poètic. La seva obra suposa la fractura dels marges poètics ¾títol amb què Josep Sou explica l’obra de Ferrando¾així com també la creació d’un món subtil i irònic alhora.

Lírica i deslírica

Entenem el cicle Lírica i deslírica com un conjunt de propostes dedicades a la poesia d’experimentació que engloba la doble vessant de qualsevol objecte d’estudi: la teòrica i la pràctica, la crítica i la creativa. Però la primera que ens feim és: per què els editors han optat per etiquetar aquesta poesia com d’experimentació i no d’experimental? Si bé es cert que la poesia experimental i la poesia de l’experiència sovint s’han definit com a conceptes contraposats i contradictoris, entenem que l’experimentació és un requisit de l’experiència i alhora és la creació d’una experiència nova.

Sigui com sigui, la utilització del terme experimentació, i no experimental, privilegia el procés de creació de l’obra d’art i no tant l’objecte final. La diversitat amagada darrera l’etiqueta poesia d’experimentació desplega un ampli ventall de possibilitats: poesia visual, lletrisme, poesia concreta, fonètica, objectual, conceptual, performance, etc., és a dir, una pluralitat de vessants artístiques. 

Tots aquests subgèneres propicien la transgressió de les fronteres, fracturen els marges i els límits poètics, mitjançant la representació poètica del text visual, digital o sonor que fan palès que les possibilitats performatives de la poesia són inesgotables més enllà de la lectura en silenci del text poètic. Així, en la majoria de les composicions analitzades en aquest llibre s’aconsegueix entreteixir paraula, imatge, gest i musicalitat, un complex exercici d’intermedialitat que pot esser entès des de les perspectives més experimentals. A parer nostre és, en aquest sentit, que podem parlar de poesia total o de poesia en majúscules. Vaja, de poesia universal!

Com ja hem dit més amunt, el llibre es divideix en dues parts que són complementàries: anàlisis i propostes. La primera, «Itineraris i derives crítiques», arreplega un conjunt d’estudis dedicats a la poesia visual i a la performance. També es plantegen noves lectures de les poètiques de Vicent Andrés Estellés i de Francesc Parcerisas i s’estudia com la poesia pot esdevenir un manifest científic i un instrument de resistència política. A la segona part, «Poètiques», podem trobar-hi peces de creació literària i reflexions dels escriptors següents: Carles Hac Mor, Víctor Sunyol, Bartomeu Ferrando i Josep Maria Calleja. Precisament, per aquesta combinació, creim que és un bon manual amb una bona dosi de poesia per comprar-se el dia de Sant Jordi. Esper que us hi animeu!

XXVII Mostra de Teatre Escolar de Manacor

El passat 18 de març va començar la XXVII Mostra de Teatre Escolar de Manacor que finalitza el 14 de juny del 2013. Compta amb més de 50 obres, més de 40 grups, més de 20 directors i ¾tot i que no n’he fet el recompte¾ més de 100 actors i actrius! Què és el que fa que aquesta Mostra sigui encara avui tan vigent, tenint en compte que la I Mostra de Teatre Escolar va ser el 1986, un any després de la inauguració del Teatre Municipal de Manacor?

Generalment, els actors tenen entre 5 i 18 anys i s’hi solen inscriure com a qualsevol altre activitat extraescolar. Normalment, assagen un dia a la setmana durant mig any, encara que la setmana anterior a l’estrena hi dediquen més temps, perquè han de fer l’assaig principal i han d’acabar d’arrodonir alguns detalls. Els al·lots solen preparar l’obra amb entusiasme i, sobretot, amb molta d’il·lusió, perquè es tracta de sorprendre els amics i els familiars. Fa un parell d’anys, cada representació constava de tres funcions: les dues primeres es feien durant el dematí i hi anaven alumnes del mateix institut o d’altres, i la darrera funció era la de l’horabaixa en la qual hi assistien els familiars. Pel que sé, enguany ho han canviat, de manera que ara només hi ha una única funció, la de l’horabaixa ¾segurament, això és degut al tema de la crisi.

Lògicament, és impossible citar aquí totes les obres de teatre que s’hi ofereixen. Si entrau a la pàgina web del Teatre de Manacor (podeu clicar aquí), totes hi apareixen per separat en una fitxa tècnica detallada on s’hi indica el títol de l’obra, el director, els actors, el dia, l’hora, etc. Us imaginau quins són els autors més representats? Entre d’altres, destaca la rondallística d’Antoni M. Alcover, Robert Browning, Gilbert i Sullivan, els Germans Grimm, Miquel Mestre, Carlo Goldoni, William Shakespeare, Molière, Jules Verne, etc. Generalment són obres doblement «adaptades»: per una banda, les representacions estan limitades a un temps determinat, generalment, solen tenir una durada de mitja hora o de tres quarts; per altra banda, molt sovint es produeix un transvasament de gènere ¾això és, per exemple, l’adaptació de les rondalles, que són de caràcter narratiu, al teatre.  

Sigui com sigui, la Mostra de Teatre Escolar de Manacor és una nova i bona experiència per als joves, ja que tenen l’oportunitat, no només de representar un espectacle, sinó de descobrir un món nou que els pot obrir les portes de cara el futur. D’altra banda, suposen una visita obligada per molta de gent que no sol freqüentar el teatre, però que va a veure els seus actors coneguts, i també per d’altres que estimen el teatre. Que perduri, doncs, la Mostra de Teatre Escolar de Manacor!

Fra Junoy o l'agonia dels sons

Fra Junoy o l’agonia dels sons (1984) és la segona novel·la que compon El cicle de Feixes de Jaume Cabré. Hi apareixen personatges que ja trobàvem a La teranyina i que trobarem a «Lusowski o la desraó». És interessant saber que fa ben poc va ser editada a La butxaca (2011) ¾tot i que fou publicada, primer, a Edicions 62 (1984) i després, a Proa (1988)¾ perquè significa, fonamentalment, que ha passat a formar part del cànon de la literatura catalana.

La història se situa (lògicament) a Feixes i gira entorn de fra Junoy, el confessor  del monestir de la Ràpita. Aquest monestir està habitat per les monges de clausura que pertanyen a l’Orde del Císter de l’Estricta Observança en la Pobresa Absoluta. Això significa que han de seguir una regla molt estricta, la del Sant Costum  ¾l’abstinència total de carn i de peix, restar en Silenci Absolut, l’ús permanent del cilici....

El cas és que fra Junoy és acusat d’heretgia, de trencar el secret de confessió i de males influències. L’ocultació de les confessions per part de fra Junoy sobre les relacions sexuals que mantenen dues novícies, Sor Clara i Sor Rosalia, farà que sigui durament jutjat. Mentrestant, a Sor Rosalia no li serà suficient la penitència imposada per fra Junoy i s’autocondemnarà, martiritzant-se, primer, i suïcidant-se després. En canvi, a Sor Clara l’ajudarà la seva família a sortir del monestir i aconseguirà retornar al seu antic nom, Adela Turmeda.

Creis que el lesbianisme ha estat un motiu temàtic molt productiu a la literatura catalana? A parer meu, Jaume Cabré ens presenta el motiu temàtic des d’una altra perspectiva, diferent a altres novel·les actuals que tracten el tema lèsbic com, per exemple Te deix, amor... (1975) de Carme Riera, El temps de les cireres (1977) de Montserrat Roig, Homersea (2004) de Biel Mesquida, etc. En certa manera, està donant veu a monges que, sense ser totalment conscients de la seva condició, entren en un monestir que esdevé un refugi contra l’heterosexualitat, el matrimoni i la maternitat.  

Sigui com sigui, crec que Fra Junoy o l’agonia dels sons és la millor obra de Jaume Cabré: el text és acuradíssim, l’estructura és complexa però està molt ben aconseguida, la psicologia dels personatges hi està perfectament matisada (els dubtes, les pors de les novícies, el rigor, la disciplina i la duresa de la Mare Abadessa, la soledat de les monges, etc.). Destaca l’actitud de fra Junoy, el defensor de les novícies, molt més flexible a l’hora d’interpretar les normes de la comunitat, enfront del seguiment estricte de la norma per part de l’abadessa Dorotea. En definitiva, l’ambientació i l’atmosfera és genial, tant, que pareix que sigui impossible sortir dels murs de la Ràpita. 

El FLoM! 2013

Aquesta setmana toca parlar del II Festival dels Mots (FLoM!), del qual vàrem poder gaudir la setmana passada. El plantejament és clar: un festival de dos dies, amb diversos escenaris, sales d’exposicions, un espai per a tallers i un caramull d’artistes que vinculen el seu art principalment a la paraula ¾són curioses les etiquetes de les activitats que es duen a terme durant aquests dos dies: paraula potinejada, paraula interpretada, paraula dita, ballada, participada, recitada, punxada, glosada, beguda, en concert...

L’organització de la segona edició del FLoM! va ser aconseguida gràcies a Laia Martínez i Jaume Reus, fundadors de Mordala Produccions, juntament amb Anna-Lisa Marí, organitzadora de l’Slam Poetry a Mallorca. L’any passat varen declarar que el FLoM sorgia perquè «en el marc de la crisi de valors, del capitalisme i de la institucionalització de l’art, hi ha un procés de creació alternatiu que es preocupa no només d’allò que es diu, sinó de com es diu i des d’on» i, per això, proposaren convidar «creadors que innoven en la manera d'arribar al públic i són conscients que, allò que vol, és la cosa viva».

Centrant-nos únicament amb la poesia ¾que, juntament amb el teatre, la música, la pintura, etc. és un dels gèneres primordials¾, si l’any passat vàrem poder gaudir de poetes com Emili Sánchez Rubio, Carles Rebassa, Irene La Sen, Jaume C. Pons Alorda, Pau Vadell, Lucia Pietrelli, Josep Pedrals, Enric Casasses, Txus Garcia, dels glosadors Mateu Xurí, Macià Ferrer i un llarg etcètera, enguany hem pogut veure, escoltar i llegir la poesia de Pau Castanyer, Esteve Plantada, Marçal Font Espí, Núria Martínez-Vernis, Sales,...

A més d’aquests recitals, enguany ha destacat la projecció del documental Som elles d’Aina Riera (aquí podeu veure el trailer: és fantàstic!), que és una mostra de poetesses mallorquines (Antònia Vicens, Maria Antònia Massanet, Maite Brazales, Glòria Julià, etc.). També va ser interessant el tancament del FLoM!, duit a terme per Josep Pedrals i el seu grup de música, Els nens eutròfics. Es dediquen principalment a musicar els seus poemes i el resultat és una música pop amb una bona dosi d’ironia (aquí podeu fer un tast del seu single, «El vestit», introduït per la veu del poeta Carles Hac Mor).

Crec que anar al FLoM! és una bona opció per passar el cap de setmana i és una manera de descobrir noves veus vinculades a la paraula. Tot i que el nombre d’assistents no va ser gaire elevat, pens que és una bona iniciativa: per què si podem gaudir de festivals de música, de cinema, de teatre, etc. no fer-ne un de poesia? La conclusió que trec d’aquest festival és que la poesia catalana gaudeix de bona salut, ja que sorgeixen nous projectes i tots ells molt interessants. Esperem que es pugui repetir l’any que ve! 

Ai Quaquín!

El passat mes de febrer vàrem poder veure a l’Auditori de Manacor Ai Quaquín, que has vengut de prim! de Sebastià Rubí i Antoni M. Servera. L’obra és un sainet compost per vuit personatges: en Quaquín (Toni Lluís Reyes), Mestre Antoni (Jaume Obrador), Don Pau (Pep López), Mestressa Bel (Rosa Sunyer), na Margalida (Francesca Vadell), en Tomeu (Joan Antoni Sunyer), na Paquita (Alfonsina Ballester) i en Miquel (Esteve Sastre). I això cal sumar-li, el Cor de Cambra Ars Antiqua, la direcció escènica de Joan Manuel Albinyana i la direcció musical de Xavier Gelabert.

Però Ai Quaquín, que has vengut de prim! s’estrenava per primera vegada un dissabte del 16 de febrer del 1935 al Principal de Manacor. I, tal vegada, aquell dia es convertí en un dels més importants pels manacorins, perquè en Quaquín esdevingué un mite, que ha estat representat quasi una infinitat de vegades. Tanmateix, han passat més de 75 anys d’aquella estrena i l’obra continua sent tan actual com ho era aleshores.

Per qui no la conegui, la història comença el dia de Sant Antoni, el 17 de gener, i la gent de Manacor va de bòlit cercant a mestre Antoni per donar-li els molts d’anys. El renou provoca que don Pau es desperti i surti pel balcó que dóna a la terrassa de la del mestre. Després de discutir-se, arriba un parte d’en Quaquín, el fill de mestre Antoni i de la mestressa Bel, i, com que no saben llegir, intueixen que el protagonista està molt malament i que, si ha enviat un parte, és perquè s’està morint. Suposant que en Quaquín és mort i acte seguit d’haver-los donat el condol tota la gent del poble, en Pau els llegeix el parte en el qual els informa que vendrà de Bones Aires amb 40.000 duros. Però la realitat és una altra, quan arriba el protagonista, comença a contar que a l’Argentina va arribar a patir tanta de gana, que no podia ni tan sols conversar perquè es menjava, fins i tot, les paraules. Podeu escoltar el tango final de l’obra (la imatge no és de gran qualitat, me sap greu!) que tracta precisament de l’enyorança que senten els immigrants quan estan lluny de la seva terra clicant aquí.

L’obra és una perfecte caricatura de la societat de mallorquina i cal tenir present també que, a l’actualitat, Ai Quaquín! ens permet conèixer una part molt important de la història de Manacor: la d’aquells que varen haver d’emigrar a països llatinoamericans a causa, sobretot, de l’entrada de la filoxera dins de les vinyes de la zona de llevant. Quin manacorí no té avantpassats que emigraren a sud Amèrica per intentar fer fortuna? La tornada era determinant per aconseguir el triomf o bé el fracàs absolut: si bé és cert que la primera onada de manacorins cap a sud Amèrica va ser profitosa (com per a en Pau), la segona onada va ser tot un desastre (com per a en Quaquín). De qualque manera, avui en dia s’està repetint la mateixa història, no ho trobau?

La teranyina

La teranyina (1984) de Jaume Cabré (Barcelona, 1947) és l’obra que encapçala el que més tard formarà el Cicle de Feixes juntament amb Fra Junoy o l’agonia dels sons (1984) i el relat breu «Lusowski o la desraó» (1985). El fil conductor de la trilogia ¾no patiu, la comentarem en aquest bloc durant els pròxims mesos¾ és, en primer lloc, la ciutat fictícia de Feixes, que correspon a la real Terrassa i, en segon lloc, un personatge que uneix les tres narracions: l’Adela Turmeda, qui té un paper poc important a La teranyina però que anirà agafant protagonisme al llarg de les altres novel·les.

La novel·la que avui volem comentar tracta de la nissaga dels Rigau i se situa en el context de la Setmana Tràgica (1909) malgrat que no hi trobem dates explícites, sinó comentaris indirectes del tipus «La febre havia eixit de Barcelona i s’estenia per tota Catalunya. Deien que a Barcelona s’havia cremat un convent, tu, i els frares a parir, què s’han cregut» (capítol XVI) o bé «El diumenge al vespre, després d’una setmana de tensió tibant, esclatà la calma» (capítol XXV). Sigui com sigui, les lluites i les intrigues causades a partir de la mort de Francesc Rigau i de la confecció de roba per equipar els soldats de la campanya del Marroc seran els detonants que provocaran la disputa per a l’obtenció del control de la indústria tèxtil de la família Rigau. L’ambició causarà que els empresaris Rigau i els treballadors estiguin en un constant conflicte dialèctic, que finalitzarà amb la tragèdia.

L’obra, a més de guanyar el Premi de Sant Jordi el 1983, ha estat doblement adaptada. Per una banda, destaca l’adaptació al cinema que va fer el 1990 el guionista Antoni Verdaguer de la qual Jaume Cabré va ser el coautor. Per altra banda, és interessant la ràdionovel·la que se’n va fer a Catalunya Ràdio el 1987, adaptada pel mateix escriptor i dirigida per Jaume Villanueva (podeu escoltar l’anunci promocional de la ràdionovel·la aquí).

Precisament, m’agradaria trobar aquestes adaptacions per veure com es resolen algunes qüestions com, per exemple, l’estructura, els espais, etc., perquè La teranyina és precisament això: un teixit perfecte, elaborat amb molta de cura, en què cada un dels fils que la compon hi correspon una acció, un personatge, un lloc i un conflicte. Sigui com sigui, Jaume Cabré aconsegueix teixir una obra immillorable construint una estructura perfecte i emprant d’una manera magistral el llenguatge. I, a més, l’obra esdevé un perfecte retrat del clima social i de les tensions entre el proletari i els burgesos de principis del segle xx.

Pèl de cony

El llibre que ens ocupa avui és Pèl de cony, publicat per l’editorial Passaforadí el 1999. L’autora és Maite Brazales Vila (Sineu, 1977), que es va donar a conèixer gràcies a la publicació de Solstici d’estiu (1997), i més recentment ha publicat Sang me (2008). També hem de tenir present la seva participació en diverses antologies com araSegle 21: vint-i-una poetes per al segle vint-i-u (2001), 13x3 Poesia perifèrica (2006) iEròtiques i despentinades (2008).

Pèl de cony té un títol molt cridaner, davant el qual el lector no se’n pot estar de fullejar-lo o passar-hi la vista de manera desapercebuda. En general, és un poemari agressiu, que critica el món actual ¾caracteritzat per la misèria i la pobresa¾  i denuncia els polítics corruptes, capaços només de pensar en els seus beneficis. Tanmateix, no només és un llibre de crítica i de denúncia, sinó que la poeta també reflexiona sobre la inexistència de l’ànima humana, sobre l’atzar i el destí, sobre l’amor i el sexe, sobre la solitud, el pas del temps i la rutina.

La primera part, intitulada, és sobretot una anàlisi de la societat del moment però també sobre la guerra, que envaeix la majoria de països tant orientals com occidentals. És interessant la descripció del nostre món, basat en el capitalisme i en la globalització, on hi conviuen putes i nins, compradors de droga i d’alcohol, terroristes, «comerciants ensumant doblers per fer-se rics a base d’armes», polítics corruptes, amants que han deixat d’estimar-se, gent enganxada a la televisió i vells que només poden esperar la mort, perquè han estat arraconats i oblidats per la societat. Queda palesa, per tant, la denúncia a la societat actual, on regna la maldat, la immoralitat, la malícia, la corrupció, la fam i la pobresa.

«Rampells», la segona part del llibre, tracta precisament d’irritacions provocades per un determinat tema. Malgrat que generalment són poemes curts amb versos breus, destaca la reflexió moral que se’n desprèn. Tanmateix, destaquen els poemes escatològics, que són on Maite Brazales es mostra més irritada: «et buf pel forat del cul / i la merda et surt per la boca» o «em repugnes i ho saps. / Tant com els rebufs d’un vell masturbant-se». En aquest sentit, el que més la incomoda és la societat que té els ulls tancats davant tot el que passa al nostre voltant i reclama, finalment, que la gent lluiti pels seus drets per tal de gaudir d’un món millor.  

Pel de cony és un llibre breu amb un llenguatge senzill, però alhora és una reflexió profunda sobre la societat en què vivim. Sigui com sigui, us convit a llegir-lo i a comentar-lo, deixant-ne aquí un tast. El poema porta el mateix títol del llibre, «Pèl de cony»:

Un pèl de cony

em xixiueja la fi de la nostra era.

M’explica tot                      d’històries pornogràfiques

que ha tingut la sort de sobreviure.

Me mira fixament             m’obliga a tocar-me.

Cercant per terra en trob trenta més

i em faig un porro.

Després la llengua aferra la desgràcia.

Xucl fort i lentament arriba l’èxtasi.

Té gràcia! Ja no us necessit!

Oleanna

Oleanna és l’obra teatral escrita per David Mamet que, tot i que va estrenada el 1992 a Cambridge (Massachusetts), per la nova companyia Black Bay Theater Company, fa poc es va estrenar al Teatre Romea i la setmana passada (el 23 i 24 de febrer) es va estrenar al Teatre de Manacor.

L'obra s'articula al voltant d’una lluita de poders entre un professor universitari i una de les seves alumnes, que l’acusa d’explotació sexual. Carol, l’estudiant universitària, va a l’oficina del seu professor, John, per expressar-li la frustració que té: no entén ni les seves classes ni el seu llibre, que qüestiona, entre d’altres, el fet que a l’actualitat tothom pugui accedir fàcilment a la universitat. John decideix ajudar-la i proposa començar l’assignatura de bell nou, mentre se n’aprofita per tal de guanyar-se-la. L’endemà, Carol torna al despatx del professor acusant-lo d’assetjament sexual i, malgrat que John intenti convèncer-la per no ser acusat, Carol no escoltarà cap de les seves súpliques. Finalment, l’alumna es queixa de la hipocresia del professor, que critica el sistema però alhora se’n retroalimenta. La darrera imatge que veu el públic és la de la cadira que tira el professor a l’alumna i l’intent d’assassinar-la per asfíxia.

L’escenografia és poc funcional i innecessària, encara més si tenim en compte que el Teatre de Manacor té un escenari petit ¾molt més que el Romea. Si bé és cert que els actors Ramon Madaula i Carlota Olcina interpreten els personatges molt bé, el director David Selvas cau en l’equivocació d’introduir imatges de vídeo captades pel mòbil, amb la qual cosa elimina la capacitat d'imaginació de l’espectador.  

D’altra banda, el tema de l’assetjament sexual i laboral relacionat amb la hipocresia del llenguatge políticament correcte ens recorden a El dubte ¾on Madaula ja interpretava el paper de pervertit¾ o El principi d’Arquímedes, que enguany vàrem poder veure a la Fira de Teatre de Manacor. Així mateix, costa de creure que John sigui un pervertit, que sedueixi la seva alumna i també que l’alumna sigui tan estúpida al principi i després acabi convertint-se en una revolucionària tan intel·ligent. Tampoc no s’entén que, sense havent-hi assetjament sexual consumat, l’alumna tengui un enregistrament a l’iPhone per evidenciar la culpa del professor davant el rectorat.

En resum, Oleanna no és una peça memorable. Malgrat que els actors interpretin el seu paper molt bé, el que falla és el text i la direcció: si ja el text de David Mamet és fluix, atès el poc debat moral que presenta i la poca matisació dels discursos, David Selvas elimina l’oportunitat que el lector faci la seva pròpia interpretació del text.