Les veus del Pamano: la novel·la i la minisèrie de TV3

Avui pretenc comparar el nus i el desenllaç a Les veus del Pamano: l’obra narrativa de Jaume Cabré amb l’adaptació cinematogràfica ¾Genette en diria una transformació seriosa. La novel·la de Jaume Cabré va ser publicada l’any 2004 i ha obtingut la difusió i el reconeixement més ampli de tota la seva trajectòria; en canvi, la minisèrie es va emetre a TV3 el 16 i 17 de novembre de 2009 i va ser dirigida per Lluís Maria Güell. 

Primer cal esmentar que en el telefilm, el relat de la història comença el 1994, quan la Tina troba els quaderns dedicats a la seva filla que contenen la vida de l’Oriol. D’aquesta manera, ens traslladam a través d’un flashback a la zona de la Vall d’Àssua, el poble fictici de Torena. La diferència clau del plantejament rau en què l’espectador viatja a aquest passat situat en el context del 1943 sense entendre què hi fa la Tina a l’escola: fa fotos i poca cosa més. Cal que l’espectador esperi la segona part de la minisèrie per entendre el motiu de la seva presència en aquell poble lleidatà: recuperar material escolar de cara a una exposició que s’està preparant a Sort sobre l’evolució de les escoles. A la novel·la, en canvi, el lector sap des del primer moment per què la Tina és a l’escola:

Com era d’esperar, la directora de l’escola de Sort va encomanar a la Tina Bros que pugés a Torena i fiqués el nas oficial entre les pertinences de l’edifici de l’escola antiga perquè estaven imaginant una exposició sobre l’evolució del material escolar i segur que en aquell petit edifici hi podien fer troballes. Material carca i coses així. Com que estava fent el llibre, la van convertir en la investigadora oficial de l’escola. (Cabré 2010: 21)

Però també en el desenllaç podem trobar-hi una diferència. Recordem que la Tina intenta recuperar la memòria de l’Oriol, qui ha estat víctima de la tergiversació de la història; però no aconsegueix els seus objectius, a diferència del telefilm. A la novel·la, la Tina mor a causa d’un accident de cotxe quan anava a fer-se les sessions de quimioteràpia. Però no només això, sinó que en el capítol introductori de la novel·la un intrús entra a casa de la Tina i introdueix un disquet a l’ordinador, que conté un virus. A més a més, l’intrús troba també el diari original de l’Oriol Fontelles i se l’emporta.

Això significa que la memòria històrica tan laboriosament reconstruïda per la Tina quedarà esborrada per sempre més perquè encara hi ha persones i interessos que així ho volen. A la pel·lícula, en canvi, no només aquesta escena queda totalment eliminada, sinó que és substituïda per una de ben diferent, que en canvia el desenllaç. En aquest cas, la Tina, just abans de marxar del poble, entra al cementeri de Torena amb dos rams de flors: un dedicat a l’Oriol i l’altre al Joan Esplandiu, el Ventureta. És un gest d’esperança, en el sentit que se sabrà tota la veritat perquè sortirà a la llum. En canvi, el lector de la novel·la es desespera quan se n’adona que l’intrús se’n va amb els documents i els arxius de la Tina, perquè significa que els vencedors continuaran imposant la seva voluntat, mitjançant el silenci i l’oblit i que la Tina Bros no ha aconseguit mostrar la vertadera memòria de l’Oriol Fontelles. En canvi, la visió de l’espectador del film és totalment contrària ja que li dóna un final feliç: tothom sabrà la realitat i, per tant, la memòria històrica serà recuperada.

Per tant, què en trobau de les adaptacions? Han de ser literals o lliures? Esper contribuir a aquesta reflexió! 

Fra Junoy o l'agonia dels sons

Fra Junoy o l’agonia dels sons (1984) és la segona novel·la que compon El cicle de Feixes de Jaume Cabré. Hi apareixen personatges que ja trobàvem a La teranyina i que trobarem a «Lusowski o la desraó». És interessant saber que fa ben poc va ser editada a La butxaca (2011) ¾tot i que fou publicada, primer, a Edicions 62 (1984) i després, a Proa (1988)¾ perquè significa, fonamentalment, que ha passat a formar part del cànon de la literatura catalana.

La història se situa (lògicament) a Feixes i gira entorn de fra Junoy, el confessor  del monestir de la Ràpita. Aquest monestir està habitat per les monges de clausura que pertanyen a l’Orde del Císter de l’Estricta Observança en la Pobresa Absoluta. Això significa que han de seguir una regla molt estricta, la del Sant Costum  ¾l’abstinència total de carn i de peix, restar en Silenci Absolut, l’ús permanent del cilici....

El cas és que fra Junoy és acusat d’heretgia, de trencar el secret de confessió i de males influències. L’ocultació de les confessions per part de fra Junoy sobre les relacions sexuals que mantenen dues novícies, Sor Clara i Sor Rosalia, farà que sigui durament jutjat. Mentrestant, a Sor Rosalia no li serà suficient la penitència imposada per fra Junoy i s’autocondemnarà, martiritzant-se, primer, i suïcidant-se després. En canvi, a Sor Clara l’ajudarà la seva família a sortir del monestir i aconseguirà retornar al seu antic nom, Adela Turmeda.

Creis que el lesbianisme ha estat un motiu temàtic molt productiu a la literatura catalana? A parer meu, Jaume Cabré ens presenta el motiu temàtic des d’una altra perspectiva, diferent a altres novel·les actuals que tracten el tema lèsbic com, per exemple Te deix, amor... (1975) de Carme Riera, El temps de les cireres (1977) de Montserrat Roig, Homersea (2004) de Biel Mesquida, etc. En certa manera, està donant veu a monges que, sense ser totalment conscients de la seva condició, entren en un monestir que esdevé un refugi contra l’heterosexualitat, el matrimoni i la maternitat.  

Sigui com sigui, crec que Fra Junoy o l’agonia dels sons és la millor obra de Jaume Cabré: el text és acuradíssim, l’estructura és complexa però està molt ben aconseguida, la psicologia dels personatges hi està perfectament matisada (els dubtes, les pors de les novícies, el rigor, la disciplina i la duresa de la Mare Abadessa, la soledat de les monges, etc.). Destaca l’actitud de fra Junoy, el defensor de les novícies, molt més flexible a l’hora d’interpretar les normes de la comunitat, enfront del seguiment estricte de la norma per part de l’abadessa Dorotea. En definitiva, l’ambientació i l’atmosfera és genial, tant, que pareix que sigui impossible sortir dels murs de la Ràpita. 

La teranyina

La teranyina (1984) de Jaume Cabré (Barcelona, 1947) és l’obra que encapçala el que més tard formarà el Cicle de Feixes juntament amb Fra Junoy o l’agonia dels sons (1984) i el relat breu «Lusowski o la desraó» (1985). El fil conductor de la trilogia ¾no patiu, la comentarem en aquest bloc durant els pròxims mesos¾ és, en primer lloc, la ciutat fictícia de Feixes, que correspon a la real Terrassa i, en segon lloc, un personatge que uneix les tres narracions: l’Adela Turmeda, qui té un paper poc important a La teranyina però que anirà agafant protagonisme al llarg de les altres novel·les.

La novel·la que avui volem comentar tracta de la nissaga dels Rigau i se situa en el context de la Setmana Tràgica (1909) malgrat que no hi trobem dates explícites, sinó comentaris indirectes del tipus «La febre havia eixit de Barcelona i s’estenia per tota Catalunya. Deien que a Barcelona s’havia cremat un convent, tu, i els frares a parir, què s’han cregut» (capítol XVI) o bé «El diumenge al vespre, després d’una setmana de tensió tibant, esclatà la calma» (capítol XXV). Sigui com sigui, les lluites i les intrigues causades a partir de la mort de Francesc Rigau i de la confecció de roba per equipar els soldats de la campanya del Marroc seran els detonants que provocaran la disputa per a l’obtenció del control de la indústria tèxtil de la família Rigau. L’ambició causarà que els empresaris Rigau i els treballadors estiguin en un constant conflicte dialèctic, que finalitzarà amb la tragèdia.

L’obra, a més de guanyar el Premi de Sant Jordi el 1983, ha estat doblement adaptada. Per una banda, destaca l’adaptació al cinema que va fer el 1990 el guionista Antoni Verdaguer de la qual Jaume Cabré va ser el coautor. Per altra banda, és interessant la ràdionovel·la que se’n va fer a Catalunya Ràdio el 1987, adaptada pel mateix escriptor i dirigida per Jaume Villanueva (podeu escoltar l’anunci promocional de la ràdionovel·la aquí).

Precisament, m’agradaria trobar aquestes adaptacions per veure com es resolen algunes qüestions com, per exemple, l’estructura, els espais, etc., perquè La teranyina és precisament això: un teixit perfecte, elaborat amb molta de cura, en què cada un dels fils que la compon hi correspon una acció, un personatge, un lloc i un conflicte. Sigui com sigui, Jaume Cabré aconsegueix teixir una obra immillorable construint una estructura perfecte i emprant d’una manera magistral el llenguatge. I, a més, l’obra esdevé un perfecte retrat del clima social i de les tensions entre el proletari i els burgesos de principis del segle xx.