Bartomeu Ferrando

Bartomeu Ferrando (València, 1951) és performer i poeta visual, conceptual i fonètic ¾artista, en resum. Tot i que en realitat ha estudiat música i filologia hispànica, és professor de performance i d’art intermèdia a la Facultat de València. Com a performer, participa a festivals celebrats arreu d’Europa, Canadà, Mèxic, Japó, Corea i Xile, on també ha exposat la seva poesia visual. És el fundador de la revista Texto poético i ha publicat llibres teòrics, com ara Hacia poesía del hacer i La mirada móvil. A més a més, forma part dels grups Flatus Vocis Trío, Taller de Música Mundana i Rojo. Vegeu la seva pàgina web, clicant aquí.

Però, atesa la seva llarga trajectòria, avui m’interessa parlar breument sobre la seva poesia fonètica ¾si voleu llegir un comentari sobre la seva performance 335 pellizcos sonoros por debajo de la íes con raspaduras de la a, clicau aquí. En realitat, la poesia fonètica i la performance són pràctiques molt pròxim, lògicament la principal diferència és que en la poesia sonora la veu és l’única eina que basteix l’acció poètica. Destaquen, sobretot, els CDs ¡Rojo!, 3ViTrePair n. 2 i Flatus Vocis Trio, escoltau-los aquí. En aquests casos, la poesia esdevé un cant, la qual cosa suposa, si ho pensam bé, el retorn als orígens de la poesia. Ferrando juga amb els silencis, els fonemes, els ritmes, les repeticions i, en definitiva, amb les paraules.

Després de l’experiència viscuada al Secondo incontro internazionale di poesia a Florència durant el setembre del 1990, Ferrando fa la següent reflexió:

«Les paraules reboten i foraden l’espai. Deshabiten la pàgina i obrin el seu cos feliç. Les paraules construeixen nius i s’arrauleixen a l’interior de la veu. Les paraules, vacunades en cinc idiomes, s’allargassen, s’estiren i foraden el temps. Mastegades per la veu, caminen sobre les cordes vocals amb la finalitat d’apedregar el cervell. Les paraules dansen i confeccionen un brodat sonor en l’aire. Encreuaments, brots, ramificacions, cicatrius. Les paraules es desfan i es cusen entre si. Corren a gran velocitat amb la intenció de no romandre massa temps al mateix lloc. La veu cruix i es fragmenta. Paraules que fan voltes sobre si mateixes. La veu s’esgarra i es fereix sense arrelar. Els sons cremen. Paraules al galop, esquarterades i desenfocades. Hipnosi de veus fermentades. Sembra de sons. D’aquesta manera oig, escolte i veig el festival internacional A Piú Voci.»

A parer meu, l’art de Ferrando ens permet descobrir una multiplicitat de llenguatges artístics, tots ells amb una funció poètica. Experimentació i creativitat són la síntesi de la seva obra: un món d’investigacions, d’imaginació, d’aventures poètiques i d’accions  que signifiquen una manera ben especial d’articular el fet poètic. La seva obra suposa la fractura dels marges poètics ¾títol amb què Josep Sou explica l’obra de Ferrando¾així com també la creació d’un món subtil i irònic alhora.