La
teranyina (1984) de Jaume Cabré
(Barcelona, 1947) és l’obra que encapçala el que més tard formarà el Cicle de Feixes juntament amb Fra Junoy o l’agonia dels sons (1984) i el
relat breu «Lusowski o la desraó» (1985). El fil conductor de la trilogia ¾no patiu, la comentarem en aquest bloc durant els pròxims mesos¾ és, en primer lloc, la ciutat fictícia de Feixes, que correspon a la real Terrassa
i, en segon lloc, un personatge que uneix les tres narracions: l’Adela Turmeda,
qui té un paper poc important a La
teranyina però que anirà agafant protagonisme al llarg de les altres
novel·les.
La novel·la que avui volem comentar
tracta de la nissaga dels Rigau i se situa en el context de la Setmana Tràgica
(1909) malgrat que no hi trobem dates explícites, sinó comentaris indirectes
del tipus «La febre havia eixit de Barcelona i s’estenia per tota Catalunya.
Deien que a Barcelona s’havia cremat un convent, tu, i els frares a parir, què
s’han cregut» (capítol XVI) o bé «El diumenge al vespre, després d’una setmana
de tensió tibant, esclatà la calma» (capítol XXV). Sigui com sigui, les lluites
i les intrigues causades a partir de la mort de Francesc Rigau i de la
confecció de roba per equipar els soldats de la campanya del Marroc seran els
detonants que provocaran la disputa per a l’obtenció del control de la
indústria tèxtil de la família Rigau. L’ambició causarà que els empresaris
Rigau i els treballadors estiguin en un constant conflicte dialèctic, que
finalitzarà amb la tragèdia.
L’obra, a més de guanyar el Premi de
Sant Jordi el 1983, ha estat doblement adaptada. Per una banda, destaca
l’adaptació al cinema que va fer el 1990 el guionista Antoni Verdaguer de la
qual Jaume Cabré va ser el coautor. Per altra banda, és interessant la
ràdionovel·la que se’n va fer a Catalunya Ràdio el 1987, adaptada pel mateix
escriptor i dirigida per Jaume Villanueva (podeu escoltar l’anunci promocional
de la ràdionovel·la aquí).
Precisament, m’agradaria trobar aquestes
adaptacions per veure com es resolen algunes qüestions com, per exemple,
l’estructura, els espais, etc., perquè La
teranyina és precisament això: un teixit perfecte, elaborat amb molta de
cura, en què cada un dels fils que la compon hi correspon una acció, un
personatge, un lloc i un conflicte. Sigui com sigui, Jaume Cabré aconsegueix teixir
una obra immillorable construint una estructura perfecte i emprant d’una manera
magistral el llenguatge. I, a més, l’obra esdevé un perfecte retrat del clima
social i de les tensions entre el proletari i els burgesos de principis del
segle xx.
